Mirada perversa que arrela els meus pits,
ulls nus pos davant la terra humida,
et deman, desig dels meus sentits
la passió de la flor no esmortida
per cada una de les nits
que amb el poncell somnies.
Enfront les teves expressions tristes,
et cauen les fulles a un compàs lent,
dibuixant ones poc furioses,
sense trencar es soroll des vent.
Culpable em sent dels teus neguits,
oh trist estimat meu.
Una remor suau i dolça va de llevant a ponent
abraçada a la més gran estrella
que serà sinó el cant d’aquest cor batent
que desitges escoltar a cau d’orella.
L’aroma que quan avances es dibuixa
tanca les portes a tots els mals vents.
L’erotisme que el teu pètal desprèn
fa de l’encís l’olor més palpable,
deixant enrere l’estim no viable
esperant per trobar el que no volem.
Però t’ensumaré tant lluny com siguis
buscant només l’amor etern.
