Sé que no, no, no, que aquest tren ja no m’espera,
que em quedo entre les flors que dibuixen la primavera,
no serà tant, si el destí és per tots igual,
tenir clar aquell que vols ser mentre el teu peu és qui
accelera…
Són tants dies de confinament,
per donar-li a la ment pensament divergent…
Avui he contemplat, com era la intensitat del temps,
veure que el sol brillava i que el món s’havia aturat,
avui he comprovat que tot comença i tot s’acaba i que perç
rebre certes osties mai ningú està preparat
Per això el paper és on hi trobo tranquilitat,
un tranquil·litzant perfecte el qual em deixa anestesiat,
sortint del que crema, cremant qualsevol problema
i aportant la solució al desastre intern que tinc montat,
quan m’he trobat he entès, que al final tot és tan simple
que només és una ment la que veu la dificultat,
quan m’he trobat he entès que el cop de l’hòstia no és tan fort
si tens allà el teu grup d’amics, els que sempre t’han ajudat,
Són els dies grisos els que més m’omplen de llum,
les tristeses són com l’aigua en l’instant que s’evaporen,
jo en una bombolla, recordant aquell difunt
i trec el fum mentre es barreja amb el que queda del seu polen
I deixarem enrere el món
i viurem sense pressions
espantant les nostres pors
serem la flama en la foscor.
I es que sembla fàcil, tot i realment ser tan fràgils,
que a vegades costa massa entendre tot el que ha passat,
quan és l’ansietat la que t’està fent companyia i només dintre
d’aquest ritme aprecies la gran llibertat,
El temps ara es frena i valores tot el que tens,
i sense donar-te compte veus tanta simplicitat,
som amants del vèrtic, de decisions en calent,
i de recórrer cada dia amb excés de velocitat,
Abundància d’ignorància, fan més gran la redundància
que ens remeten cada dia a viure amb tanta intensitat,
la distància no és problema, aprenc d’aquesta quarantena
és l’amor propi d’una banda amb la que sento afinitat,
He desafiat la por d’expressar allò que sento
i he desafinat cantant o almenys això és allò que crec,
us presento el rap del qual només narro veritats
aquell que em cura els dies grisos amb dosis de realitat!
I deixarem enrere el món,
i viurem sense pressions,
espantant les nostres pors
serem la flama en la foscor,
i recordarem aquells moments
en els que ens creiem innocents,
i escriurem dins el record
tot allò que ens va fer forts.
