Ran de mar sobre el moll enfustat on medit
unes joves angleses parlaven d’amants
i exposaven alegres els cossos al sol
Hi ha llaüts xampurrant un antic menorquí
de pesqueres fondals per les costes del nord
Ja no és nostre el camí de la lluna que fa
tiranya entre les boies dansaires dels iots
Qui coneix el dolor dels que es moren sabent
que mai més no veuran la llum blava de l’illa
Tot flueix com el riu que ens aboca a l’Enlloc
com el caos d’on surt l’univers del neguit
Vora el mar que entre pins s’adormia a les cales
sé que qualsevol dia pot no sortir el sol
Sísif creu en horòscops i cartes astrals
És la nit de la font de sant Joan de la Creu
la nit fosca de l’ànima en vetlla estimant
Sota els frescos fervents del mansuet Cimabue
a un sarcòfag humil floreix la veritat
Només som rics d’allò compartit o donat
on s’acaba el sender s’obre excels l’infinit
Aquell que és el qui és no ha jugat mai a daus
L’univers està escrit en llenguatge poètic
