Inmemoriam

Com que no sempre el poema s’organitza
en torn a una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledad González,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s’havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.
De rés no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.
La Soledad González mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.
Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledad, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.
Tot el que es perd, es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledad González.