Aquell món sobre el somni, amb jardins i sanefes
i un ocell invitat, i paraules de vidre,
aquell país real on no entra la memòria,
és només la memòria?
Què resta ja de mi, l’infant que va habitar-lo?
Dins d’aquest cos que porta
el meu nom de dolor com un senyal inútil,
què resta ja de mi, de l’infant que vaig ésser?
Sí, només la memòria.
Sí, només la pau grisa,
l’eix dur de la nostàlgia
de cara a Déu que crema.
Només això: la crosta d’una vena exorable,
l’ombra després del grill, la via destrenada.
Mireu-me tots: jo era
un infant de silenci!
Escoltava les tardes trair-se en llurs banderes,
m’incorporava al risc de les espigues santes,
queia sobre els papers que descriuen la joia,
portava a les genives
un desig de meduses i de roques fonent-se,
i agraïa que obrissen les nits llurs campanades
a fi de variar de perfil o de nombre.
Res no serve de tanta terrible saviesa.
D’amor i de manera, de coses obtingudes
amb llunyania amarga,
se m’han desavesat les mirades concretes.
Visc mudament, subjecte a una ala subterrània
o a un incert cauteri,
i arriben els diumenges i sóm com una roba
abandonada enmig d’un camp de calç i pressa,
i m’arriba un paisatge
i es despaga en oir-se,
i el lacre es descompon, i els cauts retrats m’ofeguen.
Mireu-me bé: jo era,
goludament jo era, segurament jo era.
Sóc només la memòria.
