I així es convenç, germans,
que la natura no l’ha admès, germans,
de més a més.
Quan l’aire no deixa veure el sol
i el bosc desperta despullat,
quan baixa el riu emmetzinat
i un ocell aixeca el vol i el trenca…
Quan el llampec no baixa del cel
i el tro és de pólvora i metall,
quan el cavall ja no és cavall
i l’estel ja no és estel,
Sempre hi ha dues mans d’home
àvides pels voltants.
I així es convenç, germans,
que la natura no l’ha admès,
germans, de més a més.
Quan l’ou del peix ja neix radioactiu
i el blat es perd al fons del mar,
quan la guineu no pot caçar
i entre reixes sobreviu,
Sempre hi ha dues mans d’home
àvides pels voltants.
I així es convenç, germans,
que la natura no l’ha admès,
germans, de més a més.
De més a més.
