Tu no volies pas, veure la fi del teu món.
Ets a la nau d’hibernació, somnis d’un futur millor.
L’espai i el temps et prenen de viatge.
Sedada, nua, sola, com un ostatge.
Inconscient que dorms, passen milers d’anys.
Pocs senyals es veuen ja de l’era dels humans.
Despertes i veus el món al teu voltant.
Algunes espècies encara són com les d’abans.
Has sortit més tard, per anar a buscar
horitzons d’un futur llunyà i més clar.
Però no veus ningú, sembla el “mecanoscrit”,
llibres que ja no hi són i que fa temps vas llegir.
Camines endavant, ets part dels elements,
sembla el mateix instant de l’inici dels temps.
Tot torna a començar, potser no estàs tan sola,
sents de lluny la força, d’un gran llop que udola.
Ara tot depèn de tu, ho estaves desitjant.
Tens tota l’energia per seguir endavant.
Has sortit més tard, per anar a buscar
horitzons d’un futur llunyà i més clar.
Ara tot depèn de tu, ho estaves desitjant.
Tens tota l’energia per seguir endavant.
Ja pots cridar més fort “ho he aconseguit”.
Tots aquells vells temps quedaran en l’oblit.
Has sortit més tard, per anar a buscar
horitzons d’un futur llunyà i més clar.
