Jo sóc l’home solitari, amic de la nit.
Mai deixo caure una llàgrima, pocs cops somric.
Aquí assegut ara penso en el que mai no et vaig dir.
Parlo poc però els meus ulls no amaguen la pena que tinc.
No sé com tot em va anar portant fins aquí,
sigui com sigui, ara des d’aquí he de seguir.
La meva vida és meva i no la vull així,
aviat tornarà a clarejar i seguiré el meu camí.
Ai, ai, ai, ai, ai…
Ja no recordo què vaig perdre en cada combat,
però ja les meves petjades el vent ha esborrat.
Ja no importen els llocs per els quals vaig passar,
ja sona el xiulet del darrer tren que no sé on va.
Ai, ai, ai, ai…
De què serveix preguntar-me si vaig ser covard o massa agosarat?
Només són paraules i ara em cal caminar.
