En els confins d’un vell sofà
Ric de mudances
De què em desfaig per evident
Falta d’espai
He despertat unes caniques
Que hivernaven
Amb tres pessetes un bolígraf
I uns tiquets
Em ve el perfum del magatzem
De torrefactes
I el sorollet dels ous batuts
En Duralex
Tot cavalcant barana avall
Amb roba neta
Pujant després de tres en tres
Brut els graons
Vine-te’n amb mi
No més promeses
Només vull que torne a casa
Aquell xiquet que un dia vaig ser
Perquè m’ensenye
A parlar amb la veu nova
De cada por que duc a dins
––
A on van a morir les esperances quan l’evidència et dona l’última abraçada?
La solitud és una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és la cara d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. Els miralls per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havíem imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens que s’allunyen deixant un fum prim i allargat d’amargor.
I el sofà, el vell sofà d’en Feliu segueix aquí, com sempre, cuidant-nos.
I l’amor, què és l’amor? Un present sense cap conjugació.
Deixar passar els anys, molts anys, per fugir junts a la pensió més bruta de Marsella
Un contenidor en flames, l’amor, segurament sigui ser vulnerables però sentir-nos importants
L’amor, segurament sigui ser vulnerables, molt vulnerables,
però saber-nos del tot importants.
––
En els confins d’un vell sofà
Ric de mudances
On vaig aprendre a descordar
Roba interior
He retrobat les discussions
Que edulcoraven
Amargs cafès sobre el futur
I el nostre lloc
Em ve el perfum d’una vesprada
A l’Albereda
I el sorollet dels teuladins
A l’estació
Fotografies que he guardat
Als embalatges
Arraconats dintre de l’eco
Del pis buit
Vine-te’n amb mi
No més promeses
Només vull que torne a casa
Aquell desig d’obrir el món
Per desmuntar-lo
I trobar entre les fitxes
Una que porte el meu color
En els confins d’un vell sofà
Ric de mudances
Aquí sabré trobar de nou
Algun espai
Pense guardar el que continga
A partir d’ara
Per retrobar-ho
Quan em calga respirar
Vine-te’n amb mi
