A soles en l’habitació em pregunte què és millor
si fiar-me de l’instint i oblidar tota raó
o amarrar-me a allò que sé que no tornarà mai més.
Fora dogmes, fora pors. Quan estem junts s’acaba el món.
El meu cap diu que no i el meu cor diu que sí.
Ja no hi ha qui ho pare. Que ningú ens separe.
Escriurem eixa cançó que parle de nosaltres.
I no m’importa continuar l’espera.
I no m’importa perquè paga la pena
si quan jo tanque els ulls tu encens totes les llums
i el món deixa de ser condemna.
I no m’importa no poder tocar-te.
I no m’importa no poder besar-te.
No eres real, i què? No necessite més
que allò que sent a l’escoltar-te.
I pensar que açò podria ser per sempre.
I saber que mai ningú podrà comprendre-ho.
Ja no hi ha qui ho pare. Que ningú ens separe.
Escriurem eixa cançó que parle de nosaltres.
I no m’importa continuar l’espera.
I no m’importa perquè paga la pena
si quan jo tanque els ulls tu encens totes les llums
i el món deixa de ser condemna.
I no m’importa no poder tocar-te.
I no m’importa no poder besar-te.
No eres real, i què? No necessite més
que allò que sent a l’escoltar-te.
El meu cap diu que no i el meu cor diu que sí.
No m’importa esperar-te,
i no poder tocar-te, i no poder besar-te.
Necessite escoltar-te.
