Els dies passen tan de pressa,
El temps s’escola entre els dits.
S’esquerda el càntir i l’aigua vessa,
Es fa forat el descosit.
El dies marxen sense empremta.
Es repeteix el seu no res;
un endemà de nit d’absenta,
una il·lusió a l’inrevés.
Hem de deixar-ho,
no envellirem plegats.
Hi ha tantes coses a fer,
hi ha tants estels a l’univers.
Hem de cridar i hem de plorar,
els mals records són importants.
Potser ens surt més a compte
no fer bonic aquest comiat.
Hem de deixar-ho,
no envellirem plegats,
hi ha tantes coses a fer,
hi ha tants estels a l’univers.
Hem de deixar-ho,
no envellirem plegats,
hi ha tantes coses a fer,
hi ha tants estels a l’univers.
