Fa dies que, abocat al balco, he perdut el jornal xerrant amb un pardal mes avorrit que jo o mirant com s’esfulla un alzinar, olorant romaní, com tornen a florir, es tornen a esfullar.
Fa dies que no se quants.
Quanta dies fa?
Fa dies que m’estic dient demà.
I espero… I espero… I espero…
Abocat al balco espero.
Despullant l’horitzó espero.
Espero per nadal i per la magdalena, pel dia i per la nit… Pel dia i per la nit, que torni Helena… Que torni Helena.
I es que quan passa per el meu carrer fins els geranis li cluquen l’ull, l’aigua es fa tebia amb el seu ale i les llambordes miren amunt.
Sa pell morena… Quan passa Helena… Quan ella mira… Quan passa Helena…
I entre taulades es gronxa el sol i els passarells dels fils de la llum miren gelosos com riu i es mou.
Olor d’espera llarga i perfum de lluna plena.
La meva Helena…
Però fa dies que l’estar dret em fa mal.
Vivint amb res o treballant per no res i un dia com si res morir-me de no res, adéu siau mercès.
Al fons d’un bar fotent-me un perfumat per escalfar-me el cor m’entre arriba la mort a jugar al subastat.
Fa dies que no se quants dies fa.
Fa dies que m’estic dient demà.
(Demà)
