Què hi ha de meu
en els ulls amb què jo miro
i que és herència
d’altres ulls antics.
Qui ha trepitjat abans
la terra que trepitjo.
Qui ha desitjat abans
amb tots els meus sentits.
En mig d’un vell camí
ple de recs i de petjades,
amb les butxaques plenes
de dubtes i d’anhels.
No sé allà on vaig
però ja hi he estat altres vegades
guiat per les estrelles
d’un milió de cels.
Mai no vaig sol,
els meus venen amb mi,
i son gentada.
Soc hereu
d’encerts i d’errors,
de plors i rialles.
De tants petons
que no es poden comptar,
de llunes roges
i eclipsis totals,
de paraules d’amor tan antigues
que el home ha oblidat.
Com una fulla
nova en primavera
no sé res
de l’arbre que em sosté
ni sospito
quants hiverns queden enrere,
ni què serà de mi
quan vingui el proper hivern.
En mig d’un vell camí…
