Germans, la vida se’ns va,
a poc a poc ens la prenen,
si avui ens obren la mà
és que hi ha d’altres cadenes.
Cadenes d’aire polsós,
de sexes imaginaris,
de luxes encisadors
i objectes innecessaris,
que van lligant-nos el cos
i ens empobreixen els llavis.
Que no ens enganyin mai més
els assassins de la vida,
no veuen més que els diners
i el seu miratge ens arriba.
La seva culpa, germans,
és el poder que els embruta.
La nostra, viure callant,
i tots amb l’ànima eixuta.
És el que crec, germans, és el que crec.
