A la platja del Carnatge els cans lladren a avions.
Me’n vaig a una illa deserta.
Tot d’una prenc alçada i el cinquè postulat
pareix que vol quedar-se a terra.
Les hèlix, la cabina i els seients enumerats
mirant la mar per la finestra,
la línia de la costa sobre paper blau mat;
la geometria damunt esferes.
Les paral·leles que no se troben,
com els veïnats de planetes llunyans,
esperançats de nit somien
amb la convexitat dels plans.
Ja veig muntanyes verdes, s’intersequen topants, veig
un riu d’unes mil cafeteres,
La geometria queda en un segon pla quan
amb peus a terra me trob on era.
Les paral·leles que no se troben,
com els veïnats de planetes llunyans,
esperançats de nit somien
amb la convexitat dels plans.
M’agrada aquesta línia de la carretera
que no duu mai enlloc.
M’agrada aquesta línia de la carretera:
no duu mai enlloc.
