Gener sobri

Arriba un matí en què ja no vols desaparèixer, en què has entrat per fi dins de la catedral.
Arriba just quan començaves a creure que en el fons a tu tot t’era igual.
Fa temps que vas perdre tot allò que estimaves, grans amors, vells amics, plantes i animals.
Quantes vegades amb estúpids pretextos, excuses covardes, veritats laterals.
Però avui és avui, almenys ara ets aquí, estàs aprenent com deixar de fer mal.
Vols algú que s’esforça, algú que s’accepta, que sap com omplir aquest buit abismal.
En moments de veritat i certeses tangibles, una vida trenqui-la, no cal que sigui banal.
Sense expansions inútils, foscors infinites, paradisos de confeti, focs artificials.
Almenys ara per fi comences a veure que hauràs d’evitar el que a tu et semblava normal.
Aquella ombra feixuga que arrossegaves amb pas de tortuga fins a la nau espacial.
Almenys ara, per fi, t’ha quedat clar que hauràs d’evitar el que per a tu era normal.
Però avui és avui, i per sort ets aquí, estàs aprenent a fer més mal.
Arribarà un matí en què, cansat de fugir, hauràs entrat per fi dins la catedral.