Gebre al matí. Camins arruïnats.
Despullats arbres a l’hivern.
Arrugada pell de l’avi clandestí.
Núvols xafats,
apilotats com sacs de sorra.
I el cor dintre tot fa soroll.
Cadenes de ferro que em xafen el cap
contra la paret nord de la meva casa,
que em sembla que de la meva no en té res.
Barreres per aquí i per allà.
Barreres per tot arreu.
No pots parlar, no pots pensar
el que sents, ni sentir el que creus.
Res. Com ocells engabiats,
sols ens volen sentir en sortir l’aurora;
diuen: – Fa més primavera!
I qui de vosaltres em parla de llibertat?
