Sé que em perdo amb els dibuixos,
que imagino massa coses,
però la realitat dona, a la ficció, tantes voltes.
Dus al pit la clau del cosmos;
a la pell nua, la tendresa.
Jo la mossegada, tu la poma que em tempta.
Deix que mori la malesa,
atenta als batecs del mestre.
Sent l’anhel de vida
inundant tots els teus vèrtexs.
Deixa que t’agafi i et dugui a mig la pista,
fluint amb el meu ritme fresc i lent.
Mentre que l’encens, crema mica en mica;
guardo a la retina els teus moviments.
Fràgils i sensibles com la meva vida,
plena de pedaços d’or lluent.
Deixa que t’abraci abans que el llum s’encengui
i tot això quedi suspès en el temps.
Ara amb ulls d’àliga observo
corredisses, jocs de cérvols,
cabirols, granotes, la molsa a les soques.
Passa el temps i la memòria,
n’és dona sàvia i no s’emboira;
té presos els gargots, esborralls i alguna joia.
Sóc a dins el trencaclosques,
n’he parat boig de donar voltes.
Preneu i beveu-ne que la meva sang és per a totes.
Deixa que t’agafi i et dugui a mig la pista,
fluint amb el meu ritme fresc i lent.
Mentre que l’encens, crema mica en mica;
guardo a la retina els teus moviments.
Fràgils i sensibles com la meva vida,
plena de pedaços d’or lluent.
Deixa que t’abraci abans que el llum s’encengui
i tot això quedi suspès en el temps.
