T’he ensenyat un retrat:
“la mare”
has dit després d’una ullada.
Com sabria jo si dintre teu
s’ha commogut quelcom?
Fa deu anys que la perdérem.
“Pare, ja estem sols!”
ja estem sols
Aquells mots foren dictats
per un àngel recòndit.
No sé si avui
una onada de goig
t’estremeix al toc d’una mà o d’un llençol
que te la torni viva.
que te la torni viva.
No sabràs mai que fou ella
qui et rescatà de la foscor,
del pur instint,
qui et guià la mirada,
la mirada
inicialment erràtica, cap als colors,
qui et desvetllà els sentits,
et feu cantar i riure
i et dugué de la mà
de la mà a l’ample món.
a l’ample món.
No sé si avui
una onada de goig
t’estremeix al toc d’una mà o d’un llençol
que te la torni viva.
que te la torni viva.
El pare t’agafà
quan ja eres a punt
de jugar al bàsquet i al ping-pong,
i et feu dibuixos
i túnels per al tren,
i s’inventava contes per a tu, com avui,
i s’inventava contes per a tu, com avui,
que tots dos som vells, com avui,
i s’inventava contes per a tu, com avui,
que tots dos som vells, com avui,
que tots dos som vells.
