Tinc el sol de migdia a les pupil·les
Veig tant clar que no veig res
En trobe constel·lat entre dos vides:
la que marxa i la que ve.
Mon pare és un colom
ma mare un unicorn
jo no sé fer peu sense envolar-me.
Quan veig un teuladí
prenc les pedres del camí
pa’ clavar-me pes a les butxaques
i així anem anant.
Vaig surant a quatre dits de la gespa:
agafeu-me de la mà.
Quantes voltes heu dit primavera
i en el cel s’han fet eixams?
Mon pare és un colom
ma mare un unicorn
jo no sé fer peu sense envolar-me.
Quan veig un teuladí
prenc les pedres del camí
pa’ clavar-me pes a les butxaques.
Tinc debilitat per la bellesa
quan allò bell és inútil del tot.
El meu ofici és caure mentre pense en com caure.
Mon pare és un colom
ma mare un unicorn
jo no sé fer peu sense envolar-me.
Quan veig un teuladí
perd les pedres que agafí
i a on tenia em creixen ales
a on tenia el cap em creixen ales
i a on tenia jo el cap?
I així anem anant.
