La tarda naix molt freda vora el port,
núvols de plom, l’aire humit,
ella espera sola prop del moll.
Sent que el temps s’escapa!
d’entre els dits,
i deixa que s’endugui alguns records,
bruts, plens de pols i adormits.
La boira es menja ombres pels racons,
crida la tempesta mar endins, mar endins.
No, no té por, mira enrere i veu flors sense sort,
hores buides i algun gest fos pel vent, fos pel vent.
I mentre els ulls li ploren sent que el goig
naix franc i dolç del seu pit.
Aquest vespre serà lluny ja d’aquest port,
buscarà promeses pel camí, pel camí.
No, no té por, mira enrere i veu flors sense sort,
hores buides i algun gest fos pel vent, fos pel vent.
