XXII
Fuges, tempesta,
del bon temps, i sofrien,
per la teva ceguesa,
I’or tardoral dels freixes,
cansada son de masos.
XXIII
De qui fugies
sinó de tu mateixa?
Plou fort, però s’emporta
el vent amic els núvols
cap a la llunyania
on ja no pot seguir-te
la teva por.
XXIV
El vent del sud atansa
l’ofec, tentacles
opressius de la boira.
Veig com s’esborren
carrers, vestigis d’arbres,
a poc a poc el rostre,
que dia i nit m’angoixa,
de la meva ciutat.
XXV
T’estimo, dura
terra meva que llences,
sollats, a trossos,
amors que només volen
molt humilment servir-te.
XXVI
Vull que t’adonis
com has vist unes formes
de perfecta bellesa.
Són la vida d’un home
que parlarà per sempre
a tots, des de la terra
aspra, traïda, seva.
Tan nostra i seva.
XXVII
Es molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Pera tots, en mirar-te,
provaran d’escoltar-nos.
