Com un estrip
enmig de la nit,
com una abraçada
en un cos malferit.
Tens la porta oberta
i veig el jardí,
i aquesta pluja eterna
que no te fi…
Esperaré tranquil fins demà,
esperaré per tornar a començar.
Tant fort colpeja
la por en el teu pit
que trenca l’esperança
i t’esmicola per dins.
Però veig la llum que emana
del fons dels teus ulls,
com aquesta pluja eterna
que no te fi…
Esperaré tranquil fins demà…
Conjuro tots els sants
perquè res et faci mal,
respiro alleujat foragitant
els mals esperits.
