en un moll, a contrallum, molt arran d’aigua
hi ha un bastaix eixarrancat pixant al mar
l’arc encès que fa el pixum -corba daurada-
mor en cercles concentrats
al mirall buit
una dona, no molt lluny, veu la regada
i un ocell mou el plomall dins el seu cap:
li ha semblat com si una flor s’obrís dins l’aigua
apeixada pel ferment
d’aquell riu d’or
que daurada que és la flor de l’orinada
però que amarga si estàs sol
sota els estels
i escup el fred de la marinada
l’home esguarda de reüll, tot espolsant-se
ella escolta el dringlar dels degotalls
l’home pensa, un cop eixut:
“¿què mires, guarra?”
ella mira més enllà del seu vergall
insisteix: “¿què t’has cregut? ¿potser vols marxa?”
ella vol potser un detall que ell no tindrà
fotrà el camp, maldestre i brusc i, flor tancada
deixarà el desig malmès… i solitud
que daurada que és la flor de l’orinada
però que amarga si estàs sol sota els estels
i et glaça els peus a la matinada
que daurada que és la flor de l’orinada
però que amarga si estàs sol sota els estels
i clama al cel la flor tancada
