Al meu jardí de fresca ombra
i sota un cel que en la penombra
veig estrellat per tot arreu
se senten crits se senten veus…
Feliç aquell que es torna sord
al cant que no és del seu amor.
El dia em trobarà segur
els ulls tancats somiant amb tu.
Feliç aquell que mor d’amor,
feliç aquell que mor d’amor.
Tu ets a dins totes les coses,
la nova aroma de les roses
és el perfum del teu record
i cada fruit és com un cor.
El món canvia, el temps se’n va
però no se’t pot emportar;
per retenir-te jo sé com:
senzillament dic el teu nom.
Feliç aquell que mor d’amor,
feliç aquell que mor d’amor.
Així és el somni, així és la vida:
acostumar-se a una ferida
fins que esclatant com la llavor
el sofriment es fa cançó.
I si llavors la bona gent
tan assenyada i tan prudent,
us ho retreu com un pecat,
crideu ben fort la veritat:
Feliç aquell que mor d’amor,
feliç aquell que mor d’amor.
Tant m’és la gent, la bona fama
l’eternitat és una flama
on tota jo m’he consumit
entre els teus braços i el teu pit.
Senzillament dic el teu nom
tant m’és que el sàpiga tothom,
un nom que crema com el foc
si el llavi el diu a poc a poc:
Feliç aquell que mor d’amor,
feliç aquell que mor d’amor.
