Exiliats

Quan va passar la frontera,
allunyant-se del país
i desant una bandera
dins el cor, cansat i trist,
va començar l’enyorança
i el trasbals de ser estrangers
en una terra de Franá
que esperaven que els volgués.
Exiliats, trista cosa,
gent que ha perdut i fa nosa;
potser viureu
però aquell foc que us abranda
ha quedat a l’altra banda
del Pirineu.
Els records que mai no enterres
sobreviuen els combats
d’altres lluites i altres guerres
que desfan camps i ciutats.
I, de cop, la pau arriba.
No pas per tu, foraster,
que la pàtria, que vols viva,
no és encara com va ser.
Exiliats, trista cosa,
gent que va perdre i fa nosa;
potser ho veureu,
perquè el foc encara abranda
a l’altra banda
del Pirineu.
Ara, vell, però amb l’esperança
de no ser aquell que ha perdut,
torna l’home amb enyorança
de la seva joventut.
I com ell, en vénen d’altres
amb els ulls il·luminats.
I els esperem tots nosaltres.
Benvinguts, exiliats!