Serps i rates es preparen per sortir
quan el sol es fon com mel,
emergeixen de les vies
sota la foscor del cel.
De cop un núvol es desfà
i volen diaris desmuntats.
Andanes buides a tots dos costats.
Puc parlar d’amor, però puc enganyar.
Ara espero el teu tren tot sol a l’estació,
fluorescents que fallen, fa fred i plou,
resto sota la pluja, no em poso a resguard.
Una la bruixa va dir-me que mai més tornaràs.
Ja no trobo raons per esperar el futur,
massa fluix per ser fort, massa fort per ser fluix,
Una via llarga i torta, una baixada constant,
No sé d’on trauré forces per tirar endavant.
És el llibre que hem escrit,
és l’espelma que hem bufat.
Aquells joves tu i jo
son vells fantasmes del passat.
Un altre tren s’apropa de dins la nit,
una llum llunyana, un cavall embogit,
un soroll que creix venint del no-res:
“el proper comboi no admet passatgers”.
Ara espero el teu tren tot sol a l’estació,
fluorescents que fallen, fa fred i plou,
resto sota la pluja, no em poso a resguard.
Una la bruixa va dir-me que mai més tornaràs.
Ja no trobo raons per esperar el futur,
massa fluix per ser fort, massa fort per ser fluix,
Una via llarga i torta, una baixada constant,
No sé d’on trauré forces per tirar endavant.
