Lluny de rius,
desig d’escoltar
gotes de pluja
al terra picar.
Encisat, puges
l’escala d’aigua.
Per les baranes
davalla el desgel.
Verger frondós,
serra nevada,
la sents a prop.
Assedegat, calma la set.
Sembla aquesta la porta del cel.
Ple de fe,
ets curt de llum:
Si manca, vols,
quan n’hi ha, menystens.
Foc modest.
Assaborir el que tens:
cada mos, cada pam,
cada raig.
Des del desert
imaginar la neu com a destí,
com a propòsit sagrat, lloc de delit.
Com a propòsit sagrat, etern descans.
La lucidesa eclipsa il·luminats.
Cobert de branques
i de verd. Llar final.
Ànimes dels
benaurats.
Verger frondós,
serra nevada,
la sents a prop.
Assedegat, calma la set.
Sembla aquesta la porta del cel.
El Regne, el Paradís, la Sacra Terra,
l’Alta Planura, el Nirvana,
els Set Jardins, el Valhalla:
ací a la terra, ho/els volem ací a la terra…
per a qui puge entre les baranes
de l’escala d’aigua.
