Vaig anar un dematí a cercar es sol,
tot es meu ser s’arrossegava pes trispol.
Era com un mocador arruat, tirat.
I a la fi me va consumir sa nit, d’amagat.
Dins un pou no hi cabré mai,
dins un pou no hi cabré mai.
Era tot un engany fugaç a un pedaç,
sa bena a sa mirada fa tan de mal com un ecarràs,
o més, o més…
Dins un pou no hi cabré mai,
dins un pou no hi cabré mai…
