M’enamora la rialla
d’un infant i d’una iaia
El vermell del cel al vespre
La nostàlgia del diumenge
Contemplant la immensitat
Commogut per la bellesa
Queda un tros d’humanitat
Entre la naturalesa.
Sóc un punt vist des de lluny
Sóc la pols que el cel aspira
El moment que penso amb tu
És l’instant que més m’inspira
Sento la fragilitat,
D’aquest mon que avui m’abraça
És bonic que ens faci por
Que de vida no n’hi ha dos
El perill més perillós
És sentir la indiferència
Perdre el nord i la passió
Perdre el gust i la tendresa
Per la mare i el seu plor
Per la terra i la cirera
Per la brisa de mitjorn
Que fa moure la bandera
Sóc un punt vist des de lluny
Sóc la pols que el cel aspira
El moment que penso amb tu
És l’instant que més m’inspira
Sento la fragilitat,
D’aquest mon que avui m’abraça
És bonic que ens faci por
Que de vida no n’hi ha dos
I quan hagi de marxar
Quan m’arribi l’últim dia
Escampat per l’univers
El record d’aquesta vida.
Els amics que m’he estimat
Els fragments de la infantesa
Tot l’amor als meus germans
Aspargit per la rivera
Sóc un punt vist des de lluny
Sóc la pols que el cel aspira
El moment que penso amb tu
És l’instant que més m’inspira
Sento la fragilitat,
D’aquest mon que avui m’abraça
És bonic que ens faci por
Que de vida no n’hi ha dos
