Com al joc de daus, tot o res,
amb un delit brusc, embriac,
o al dictat més caut de l’escac
que mesura més, del seny pres,
la jugada futura. Empès
a més encara, al cul del sac,
crec carrer el que és atzucac,
i persevere encara més.
Ets captiu, mai no fugitiu,
al vertiginós nucli, centre
de l’al·lucinat laberint
on lluites amb feroç instint.
Et cal aturar-te un moment
on ets ara, dintre el brogit,
abans que et signifique oblit
allò, pregon, que el teu cor sent,
perquè no et serà trencament
ni tampoc sentiment occit:
rossinyol al cor de la nit,
el cant fulgura permanent.
Mesuraves la vastedat
desdibuixada d’un record
des d’un nucli sabut, concret
com volent-te saber complet!
