EL DIA
Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
El vent les esbarria;
la boira les apaga.
A la finestra
de la meva enyorança
els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.
UN ARBRE
Un arbre
Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
L’AMOR
El teu nom omple
de sol els braços trèmuls
dels qui t’acullen.
En mi, la seva joia
fa una claror de lluna.
Pel teu somriure,
calma llacuna, vaga
la Malfiança.
Com la veia molt rígida
d’una barca molt lenta…
¿Com la tristesa
cor endins és tan dolça?
És com seria
una alegria, feble
-si no fossin les llàgrimes-
LA NIT
Illa que flotes
en un mar de silenci
-cor meu en vetlla!
Nit suau, els teus passos
pesen i me l’enfonsen.
LA MORT
Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.
Com els somriures
sobre un mirall hermètic,
la Primavera
llisca sobre les tombes
però no pot entrar-hi.
ATZAROLA
Flor de recança,
atzarosa, atzarola.
Tot just esclates,
i el vent fa dels teus pètals
ales de papallona.
ROSA
Com si em diguessis
mentre t’esfulla l’aire:
-Morir és tan fàcil !
I tot en mi et contesta:
-Tan fàcil a una rosa
