Ulls aclucats, vam oblidar
l’abisme que ens separa.
Ens crèiem únics, que podríem
realitzar l’ascensió,
i sols teníem una escala
de seda i foc que amb l’ús va destruir-se.
Ens crèiem de tocar realitats
perquè inventàvem ulls i batíem grans ales
i dèiem sempre les mateixes coses
i sempre anava més amunt el crit.
I vam fer compte que els temps no existia.
El temps, però, mai no perdona mai:
la vida no val més que una clofolla,
i encara és massa dir.
