Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l’amor desféu les més descloses.
El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.
I anem deixant enrere la humil corrua morta,
retuda per l’empenta del remolí que ens porta:
els dies, tal vegada de cel i d’or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.
