Sortim a la gran plana fèrtil i alentim el curs de la vida. Ja no tenim pressa per morir. Hem après a donar menys amor i menys dolor.
Ara tot pren el gris color de la pau, que no és sinó un univers de matisos on sentim la llum sense intermitències. Entrem al joc de les comoditats, les dolces preocupacions quotidianes que acaronen la pell de l’heroi cansat. Les cicatrius romandran impertèrrites per recordar-nos dia a dia el fulgor de batalles al crepuscle de la ment.
L’horitzó es dibuixa i comença a definir futurs. Antigues masies, ermites perdudes que emergeixen més enllà dels somnis. Podem tocar l’esdevenidor amb la punta dels dits, i ja no ens sentim tan forts ni tan petits com abans. Prenem mesura, per fi.
