Som com dos embrions surant
melics units amb fil de lli
sense un compàs, però mil motius
seguim buscant amb sal als dits
el nostre cel més dolç
el nostre mar més llis
les llanes són blaves, blaves
i en rius es van dividint
les nostres històries corren
i en faran de noves
Som plens d’infants, vessant records,
tu i jo seguim aquí per sort
sense saber quin és el so
que ens xiula dins tot encongit
senti com s’ofega el crit?
senti com es fa petit?
