Fa un quart de segle que naixia
i entre els seus braços m’aguantaven
jo no me’n recordo de res
diuen que tenia les mans grans.
I en una casa rellogada
ell a la feina i ella a casa
quantes il·lusions s’han perdut
tot ha passat sense haver viscut.
Diuen que els anys no perdonen
que les virtuts s’abandonen
però el pare i la mare
sempre tenen vida en el fons del meu cor.
Si tingués la llàntia encesa
i sortís un geni d’or
li demanava totes les riqueses
i la vida eterna pels dos.
Com me’n recordo de la infància
que a cada moment i amb més constància
em vàreu donar tot l’amor
tot el que teníeu i els records.
No era pas gaire el que guanyaven
aquells eren temps de passar gana
però hi havia tanta vida amb ells
que tot el que tocaven feien bell.
