Passo el llindar,
tanco la nit.
Boires enllà,
neix el brogit.
Faig el cor fort,
m’alço d’un salt
-fujo del port
horitzontal.
Miro el meu llit:
no he dormit sol.
Hi ha un bony petit
sota el llençol.
No sé el seu nom
ni on l’he trobat,
ni molt menys com
m’hi he comportat.
Té el nas premut
contra el coixí
(deu ser fotut
de dormir així).
Vull recordar
quin rostre té
però no hi ha
pas res a fer.
Què li he promès?
Com l’he enredat?
Quin rotllo encès
li hauré engegat
hores fa, fins
separar els dos
pits dels mesquins
sostenidors?
Cada matí
busco perplex
rastres d’ahir,
fràgils llampecs…
Quan, sota el sol,
bull la ciutat,
sóc un mussol
enlluernat.
Em sento estrany
per un instant,
però em fico al bany
i em vaig dutxant.
L’aigua dissol
ràpidament
neures, alcohol,
remordiment.
Són ja les nou?
Ho eren fa un quart.
Me cagun l’ou,
torno a fer tard!
Si ballo el vals
amb els taurons,
un pas en fals
em pot dur al fons…
Un cop vestit,
prenc un cafè.
Del meu neguit,
no en queda re.
De cua d’ull,
veig com es mou:
deu girar full
d’un somni nou.
No hi parlo pas:
que tregui el suc
al matalàs
-jo ara no puc.
Quan torni, no
l’he de trobar:
una cançó
com ve, se’n va.
Cada matí
busco perplex
rastres d’ahir,
fràgils llampecs…
Quan, sota el sol,
bull la ciutat,
sóc un mussol
enlluernat.
Ja sóc enmig
del mullader,
sento l’esquitx
fresc del diner.
Premo botons
i parlo a crits.
Prenc decisions
i em pico els dits.
Sobtadament,
a traïció,
un pensament,
una obsessió:
“Si demà la
veig pel carrer,
ja no la re-
coneixeré.”
Serro les dents,
faig a bocins
uns documents
-no sé pas quins-
i, en un moment,
com un sonat,
em veig corrent
per la ciutat.
Trobo el portal.
Pujo els graons.
Al Principal,
respiro a fons.
Gira la clau…
Si el pis és buit,
vindrà la pau
o bé el neguit?
Cada matí
busco perplex
rastres d’ahir,
fràgils llampecs…
Quan, sota el sol,
bull la ciutat,
sóc un mussol
enlluernat.
