Hi ha una ferida dins el meu cap
que és més gran que la immensitat.
Hi ha una ferida oberta.
Les venes són rius que van al mar,
van carregades de malestars.
Ressonen les cadenes.
El meu plor és tant fort que és un plany,
tant gran el meu lament;
el què ha passat i el que ara ve.
A la frontera em vaig trobar,
no és temps per a ser valent;
des de dins ja no et puc mirar.
No podré sortir d’aquest forat,
hauré de viure sempre enterrat.
Eterna quarantena.
Qui m’ha cuidat? Qui encara hi està?
Qui em dóna el nom? Qui me’l pren aviat?
Quin límit té la pena?
El meu plor és tant fort que és un plany,
tant gran el meu lament;
el què ha passat i el que ara ve.
A la frontera em vaig trobar,
no és temps per a ser valent;
des de dins ja no et puc mirar.
