Porto al coll, trenada, una corda de seda que es perd allà, dins l’horitzó. Tal i com tu camines per una vorera, milions de persones com jo. I al creuar es confonen en una sola munió i els cossos que xoquen com si una boira ens hagués deixat cecs.
I s’enreden com les cames que s’amaguen dins un llit i ens uneixen però ens separen en deu mil constel·lacions que ara estan brillant.
Porto al coll, trenada, una corda de seda que es perd allà dins l’horitzó. És un camí que porta directe als teus llavis i que s’embolica a les mans. I que creua muntanyes i selves, badies, turons, i ens connecta com lletres que desgranen l’oració.
I s’enreden com les cames que s’amaguen dins un llit i ens uneixen però ens separen en deu mil constel·lacions que ara estan brillant.
