Quan, de mani, vas
pel carrer, avançant,
als aparadors que desfilen
hi veus exposats
objectes banals,
coses bastant prescindibles.
Si vols dir al món
llençant un maó
que aquest comerç banalitza,
deixa el perpany,
“No ho facis company…
Cal deixar fer els especialistes!”
Per fotre-hi merder
vindran els gats vells
a dirigir de seguida
els “incontrolats”
que ells han enrolat
i que trencaran el vidre…
però seràs tu l’estomacat!
Com és ben normal
per a un “marginal”
dius “no” a les nuclears…
Estàs amoïnat
per aquells que viuran
damunt la terra més tard…
Tens inclinació
pels pensadors
que són pessimistes…
Atura el teu plany,
“No ho facis, company…
Cal deixar fer els especialistes!”
No escoltis raons,
escolta Repsol:
és ella que tot ho manega.
No hi posis marro,
puja’t al carro
i digues ben alt: “A la merda!…
L’únic que importa és la pela!”
Tens opinions
i tens conviccions
que comparteixes amb altres…
no els amagues res,
dus el cor obert
ple d’amor i d’esperança…
Proclames al cel
que n’hi ha prou de lleis
i del jou capitalista
que ja dura massa anys.
“No ho facis, company…
Cal deixar fer els especialistes!”
No se sap com ho fan
però, per denunciar,
tenen moltíssima pràctica:
com penses, com vius,
tot queda als arxius
de la sinistra informàtica
al clavegueram de l’Estat
D’individus gelosos
te’n trobes a dojo,
també a la nostra terra…
Anuncia si vols
que dintre de poc
dirigiràs una orquestra…
A l’acte hi haurà
verí perfumat
a la ploma de periodistes
que diran amb afany
“No ho facis, company…
Cal deixar fer els especialistes!”
Tot és ben normal
quan és Karajan
qui dona el bon to,
però… és inoportú
quan es tracta d’algú
que escriu cançó d’autor
i no fa negoci amb l’art!
Però… si és Mozart! No era cap especialista…!
