Plens de llúpies, gebrats, els ulls cerclats de clapes
verdes, els dits rodanxons crispats sota el cul
i la closca farcida d’asperitats vagues
que semblen floracions leproses als vells murs;
Han empeltat, silents, amb amors epilèptics
els seus ossos febrils als negres esquelets
de les seves cadires; i als barrots anèmics
els seus peus s’entrellacen l’estiu i l’hivern!
Aquests vells s’han trenat sempre amb els seus seients
notant el sol intens que els escalfa la pell
o, mirant rere el vidre com es fon la neu,
amb la tremolor dolorosa de l’anyell
I els seients els acullen molt bé: embrutada
i fosca, la palla se’ls emmotlla als ronyons;
l’ànima de sols antics s’abranda embenada
a l’espiga trenada on fermentaven llavors
I ells, asseguts, genolls a les dents, com pianistes
els dits sota el seient, amb remor de tambors,
tamborinen el so de barcaroles tristes
i fan amb la closca capcinades d’amor.
– Oh! No els féssiu pas aixecar! És el desastre…
Apareixen, grunyint com un gat colpejat,
i obrint lentament els omòplats, oh ràbia!
els pantalons es bomben als ronyons botinflats.
Llavors els veus venir, picant els cranis calbs
contra els murs ennegrits, esclafant els peus torts,
i els botons del vestit són com ulls d’animals
que et miren silents des del fons del corredor!
I tenen una mà invisible que mata:
quan et claven l’esguard filtren un verí fosc
com l’ull malaltís de la gossa apallissada
i tu sues, captiu en un embut atroç.
S’asseuen amb els punys dins les mànigues brutes,
i pensen en aquells que els han fet aixecar!
Del matí a la nit com amígdales dures
els mentons desnerits voldrien esclatar.
Quan la son els abaixa, pesant, les viseres
somnien, sobre el braç, balancins fecundats,
autèntics amors de cadires en filera
que voregen parets de despatxos tancats;
Flors de tinta que escupen el pol·len en titlles
els bressolen, al llarg de calzes ajupits
com un vol d’insectes en un camp de tulipes
– i llur membre s’excita quan frega els brins.
