Jo sé, Senyor, que muir immensament,
d’aquesta mort que duc fixa, sencera,
entre els ossos i el vol, com una quera
lenta, com un silenci persistent;
sé que ningú no em busca ni m’espera,
sé que per mi no bat cap pensament;
jo sé com se me’n van inútilment,
quan s’arma de bell nou la primavera,
les mans, darrere una altra mà intranquil·la
o una galta constant o una cintura;
jo em sé, Senyor, doblat sobre un llarg plor.
I per a què una veu només d’argila,
per a què aquesta rosa dòcil, dura,
per a què vull, Senyor, aquest meu cor?
