L’obscuritat immensa
travessa la nit fosca com la gola del llop.
M’endinso en les tenebres
per línies paral·leles que no es troben enlloc.
Soroll i crits metàl·lics,
la lluna m’acompanya,
li parlo i no em respon.
Que sol que estic
en aquest tren dels mil vagons.
I l’univers m’ensenya
la seva intermitència d’estrelles fascinants,
sota els meus peus tremola
aquest planeta Terra, que gira i va girant.
Les estacions desertes
s’han fet amigues meves,
fa temps que ens coneixem.
Que sol que estic
en aquest tren dels mil vagons.
I veig per la finestra
com tot ho deixo enrere a gran velocitat.
Alguna llum encesa, dos cossos que s’abracen,
l’amor entra en combat.
Un home que s’apropa,
però dubta i s’ho repensa,
està desesperat.
Que sol que estic
en aquest tren dels mils vagons.
La soledat profunda
respon moltes preguntes plenes d’interrogants,
fa dies que no et beso,
que gran la teva absència en aquest món tancat.
De tant en tant em miro
una fotografia
que tinc aquí penjant.
Que sol que estic
en aquest tren dels mil vagons.
Carrego a les espatlles
els somnis que tu esperes, potser des de fa anys,
vinc de ciutats llunyanes, fa dies que viatjo
per dur-te’ls a les mans.
A poc a poc el dia
estén de nou la vida
per places i terrats.
A l’estació dels somnis
cap tren porta retard…
