El teu sol ja no m’il·lumina amb la seva llum
S’ha apagat en el meu cosmos
No veig cap més estrella al meu voltant
El meu cor és com un forat negre
Que no deixa escapar la tristesa.
Sento el buit i no trobo atmosfera a on respirar
El teu sol ja no m’il·lumina amb la seva llum
no veig sender per on caminar. Desorientat,
busco i no trobo camí certer
El meu cor és com un forat negre
Que no deixa escapar la tristesa.
Absorbit, oprimit, encegat, capturat.
¿No puc gaudir del que m’envolta?
Sense deriva veig més d’un resplendor, la nostàlgia em pesa massa i m’empeny al fons.
Un Sol s’apaga , un de nou s’encen, però es en conjunt com més brilla el meu cosmos.
