Anava sol en un tren cap al nord,
tenia son i vaig jeure un poc.
Vaig tenir un somni ben trist
en què retrobava els meus primers amics.

Amb ulls humits veia aquell racó
on tantes tardes se’ns feia fosc
i mentre fora queia la neu
cantàvem i rèiem fins que la nit ens deia adéu.

La vella estufa ara ja ha cremat
tot el que hem dit, tot el que hem cantat.
Llavors per no res ja estàvem contents
perquè totes les coses eren noves com el temps.

Els cors tan junts, com lligats amb sang,
no vam pensar que ens faríem molt grans
i que aquells moments fugirien lluny,
i els que duen les penes són un milió contra un.

Teníem clar què era bo o dolent,
com blanc i negre són diferents.
I així d’units no vam pensar mai
que el camí que prendríem se’ns endugués riu avall.

Tots plens de boira han passat els anys,
i ens hem tornat rodamóns estranys.
Un mal ventegar t’allunya dels teus.
Pots buscar pertot, que ja no els veuràs mai més.

Volia i vull, però ho vull en va,
tornar-los a veure per parlar i cantar.
Daria un tresor, si fos que el tingués.
Si això fos possible, no voldria res més.

Anava sol en un tren cap al nord,
tenia son i vaig jeure un poc.
Vaig tenir un somni ben trist
en què retrobava els meus primers amics.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /