Les piques gotegen en totes les cases, les gotes repiquen com campanes mortes, les voltes voregen la forma dels vasos, els glops contra el vidre colpegen les boques.
Les brusques collites s’aixequen de terra, serrutxos d’errades roseguen les erres, dentades masteguen l’esmalt amb les ungles i l’ivori esgarra les carnisseries.
Les bombes destrossen l’acció en la distància, allunyen per sempre els somnis de l’home, esclaten en coure al fons dels perols la sang que circumda l’oxigen dels núvols.
Mantenen el ritme, no cessen les gotes, perforen, foraden barrines profundes, incrusten al crani metralla incolora, projecten minúcies d’esferes humides.
I encara segueixen cabudes al marbre, tossudes embassen la nit de les hores, ameren la tija de la matinada perquè en fer-se fosc fermente la llum.
Una per una militen mullades, limiten al límit el mite del líquid, esvaren pel cutis lluent dels taulells omplint de renecs les inundacions.
Desportellen cànters i vessen poals, alguns cavallons en bloquen l’eixida però al capdamunt surten per davall camí del corrent que hi ha als soterranis
Rebenten els dics fluvials dels cursors, l’arena dels sacs, els socs dels calcers, perquè finalment la petja del fang demostre qui fou el primer homínid
El primer homínid
El primer homínid
