Si l’ermita del Mont no té campana,
què en fa del campanar?
Cada dia la Verge la demana,
qui li voldrà donar?
Se’n va el pare Falgàs cap a Girona,
a casa d’un courer,
que de la fosa en treu una de bona
per l’acimat cloquer.
–Doncs per quin bou heu fet eixa esquelleta?
–Esquella li dieu?–
lo courer li respon,–-¿per qui l’he feta?
per vós, si la moveu.–
Agafant-la pel jou, d’una braçada
se la carrega a coll,
una biga que veu arraconada
servint-li de bescoll.
En la Rossoladora se traboca;
hi puja tan rabent
que com cera blaníssima la roca
ses genolleres pren.
Uns batedors del pobre frare es riuen:
–No anau prou carregat?
Eixa campana, si voleu, –li diuen–
vos l’omplirem de blat.–
N’hi posen d’una a una set quarteres,
i, dant-los-en mercès,
juga, pujant al Mont per les dreceres,
a qui correrà més.
Puja el blat al graner del santuari,
l’esquella al campanar:
–a ser gaire més alt. –diu,– l’arribar-hi
m’hauria fet suar!–.”
