Plovia fort i ell caminava
desprotegit per la ciutat.
Jo casualment duia un paraigua
que a algun amic li havia furtat.
Tímidament vaig acostar-me
per si el podia rescatar.
Vaig oferir-li el meu paraigua
i ell agraït el va acceptar.
Un racó li he oferit
d’un paraigües petit
i al seu flanc he tastat la mel.
Un racó m’ha cedit
d’un petit paradís
i amb un dit he tocat el cel.
Ja de camí, va ser tan tendre
escoltar junts l’aigua cantar
quan queia sobre el meu paraigua
i tant em feia somiar.
Jo hagués volgut que aquella pluja
fóra el diluvi universal
per a passar quaranta dies,
quaranta nits al seu costat.
Un racó li he oferit…
Però els camins, també en tempesta,
van a parar a algun país
i prompte el seu féu aturada
a l’horitzó del meu delit.
Em va anunciar que ja arribava
i es va mostrar molt agraït.
Me’l vaig mirar com s’allunyava
alegre cap al meu oblit.
Un racó li he oferit…
