El pallasso plora al mig de la pista.
Les seves gràcies no fan riure ningú.
L’eco d’antics aplaudiments ressona
entre els seients buits de carn, inoportú.
El pallasso ja no ho serà mai més,
i més després d’aquesta gran derrota.
No té altre nas vermell que el que ha fet un cop de porta
sota l’influx de licor barat i furtiu, begut de nit.
1, 2, 3 i ja no hi és, no queda res al mig de la pista…
Només la corda del trapezista oscil·la
lligada al coll d’un home vell.